Programa de mano Docs València 2018

Diu la dita que val més perdó que demanar permís. Es refereix a aquells que sobre totes les coses desitgen fer el que volen, quan volen, com volen. Sense atenir-se a regles específiques. És el cas de Julien Temple, el nostre convidat d’honor en la segona edició de DocsValència, qui no demana permís ni molt menys perdó perquè no té cap raó per a fer-ho. El seu anàrquic estil cinematogràfic ens condueix a una inevitable col·lisió d’imatges i, en moltes ocasions, de conceptes. Temple no empra el llenguatge fílmic únicament per a explicar-nos històries, també ho empra per a cridar-nos aqueixes històries. I fa bé. La infinita diversitat de recursos narratius, de formats utilitzats i la gran varietat de procedències de les imatges que utilitza i resignifica a voluntat, fan de les seues pel·lícules un vertader collage cinematogràfic, un vaivé imperceptible, de vegades, entre la ficció i la realitat, un passeig pels sentits. Benvingut a València Sr. Temple. Dice el dicho que más vale perdón que pedir permiso. Se refiere a aquellos que sobre todas las cosas desean hacer lo que quieren, cuando quieren, como quieren. Sin atenerse a reglas específicas. Es el caso de Julien Temple, nuestro invitado de honor en la segunda edición de DocsValència, quien no pide permiso ni mucho menos perdón porque no tiene ninguna razón para hacerlo. Su anárquico estilo cinematográfico nos conduce a una inevitable colisión de imágenes y, en muchas ocasiones, de conceptos. Temple no emplea el lenguaje fílmico únicamente para contarnos historias, también lo emplea para gritarnos esas historias. Y hace bien. La infinita diversidad de recursos narrativos, de formatos utilizados y la gran variedad de procedencias de las imágenes que utiliza y resignifica a voluntad, hacen de sus películas un verdadero collage cinematográfico, un vaivén imperceptible, en ocasiones, entre la ficción y la realidad, un paseo por los sentidos. Bienvenido a València Sr. Temple. Julien Temple Ni permís ni perdó 28